Erasmus Manacor II - Març08

Diuen que segones parts mai foren bones. Permeteu-me que ho dubti.

Second round

Partit de tornada, bolcatge de la segona part del magazine.

D'aquest segon tram em quedo amb un fenòmen emergent, un actoràs. Encara no havia vist la sèrie del magazine. I heus aquí un adveniment, la revelació: el Jordi Carbonell en el paper de la txatxa Belencita.

Tio, estàs brutal! Ho claves!

PD: Els àudios d'aquesta segona part continuen sent dramàtics.

Magazine

2h 35min 48seg

un son?

Faig el que puc amb els àudios... però és un drama.

Aquest personatge del foto-video, dijous, menjarà ganxitos.

Són les 4:46. Defalleixo.

A última hora toca acabar el projecte de productora multimèdia Zitzània Produccions. La cosa ha quedat ben rodona, amb la seva ràdio, la seva web i la seva tele. Demà a primera hora (9h) toca presentar la criatura. Y yo, con estos pelos, aquí escrivint...

El cas és que s'ha d'anar a pams, anar distribuint tristament el temps que la Divina Providència ens ha dedicat. I durant el cap de setmana he estat abocat en l'especial eleccions del taller de tele. Ara en pateixo les conseqüències.

Malgrat tot, queda la satisfacció de la feina ben feta. He quedat esmaperdut-corprès amb la presentació. En Marcos ha superat a la torera la prova del ball de xifres.
...ara, que la Sònia de chapeau. Es menjava la càmera. L'he vista amb una seguretat absoluta -només un lapsus- i amb una naturalitat que no s'ha vist en totes les emissions del taller. Dic.

També un reconeixement per l'esforç de la majoria -amb els ja coneguts i identificats altibaixos-, per les hores extra i pels que han assumit com a pròpies feines col·lectives. Bravo. Gràcies a l'esforç hem fet un programa d'una hora i en l'horari previst -malgrat els mil impediments tècnics i burocràtics-.

Vam tenir una taula de so que petava i uns alumnes simuladors... Tot i així, hem plantat el pi.

Pota

Un malson

Ara em toca dir que, en matèria d'hora extra, la tinc d'una mida desproporcionada.

Ho dic, bàsicament, per no haver de sentir determinades estupideses en els propers dies.

Magazín. Postproducció.

Aquest sóc jo.



I aquest és en Marcos -ara no vull fer el pilota recíproc, però aquest paio en sap un ou de l'Àvid-.



En Marcos, que és un diplomàtic, s'ho guarda. Però jo, quan sento dir determinades coses...



Bon rotllo, eh?
Si, el que porto a sobre, com una creu.

El caldo i les tasses

Després de la feina immunda que ha significat el magazín, després de la tortura a les cavernes avídcoles, després de discutir-me innecessàriament amb els companys de taller -Teo, anaves carregat de raó, però en el fons no valia la pena-, després de veure com n'està de carregat el món d'això que se'n diu patxorra...

Daixonses...

Després de tot això, dues tasses. O tres.

Perquè diuen que si vols caldo, dues tasses. Doncs au. Ara, editor.

Daixonses, daixonses...

Com a mínim, m'han atorgat la potestat i el poder de discutir i, a sobre, poder dir l'última paraula. Ja m'agrada, ja. Ho porto a dins.

Feina i responsabilitats del magazín

Creant un mite

El barra lliure ja té banda sonora oficial.



I filosofia gitana de vida.

Fonts d'ultratomba confirmen que dos elegant men pasturaven ahir per paisatges mortuoris. N'hi havia un que feia murritus, l'altre, directament, feia cagar de por. L'un passava la gorra, fent el gorra, l'altre s'exhumava del fons de les entranyes unes riallades de psicòpata.

Oju al buenu inicial. Mec!

Slow Motion

Aquest és un dels típics i tòpics vídeos de caigudes variades. Pot semblar més o menys divertit. El més interessant, però, és això de la càmera lenta. Un recurs artificial, molt televisiu, que aconsegueix augmentar l'impacte visual i emocional.

Jo que me'l mirava, anava pensant que, vist d'aquesta manera -amb l'anomenat slow motion-, les caigudes son tremendament més divertides. I també recordava aquest geni del cine, que es diu Wes Anderson, i que pateix una meravellosa obsessió per la càmera lenta. Els que alguna vegada hagueu (ad)mirat una de les seves pelis, sabeu de què parlo.


Un tribut. Les càmeres lentes, al final.

David Santos

Ara constatareu fins on arriba la meva malaltia. Però és que no em puc estar de parlar d'un personatge mític: David Santos. És una mena d'ens immaterial, fantasmagòric, però que palpita, pul·lula pels racons del nostre taller de tele. I el bon amic David Santos no s'ha pogut estar de deixar uns comentaris en alguns blocs. El Marcos, la Meléndez i la Vega, a més d'en Teo, han estat els privilegiats destinataris de les felicitacions de tan sospitós personatge.

I vosaltres, el mataríeu?

És senzillament espectacular. Des de ja, pàgina de capçalera.

Un disseny de chapeau. Un contenidor dels millors vídeos de la xarxa. Una selecció personal.

Pelis, documentals, música i notícies. Tot amb una qualitat corprenedora.

Ara em sap greu haver de recórrer al youtube per parlar d'aquesta joia.



L'original.

Estrena de 'Los López'

Tingueu en compte, amics del taller de tele, que vaig batallar cual jabato poseído perquè l'estrena del documental Los López no caigués ni en dilluns ni en dijous -dates màgiques-. Perquè això volia dir que els meus estimats companys -vosaltres- no podríeu haver assistit a un moment molt important de la microhistòria del més micro dels països d'Amèrica, El Salvador. Per primera vegada al món (fora d'El Salvador) es veurà el documental 'Los López, la lucha contra la dictadura de El Salvador (1970-1991)'. Tres exestudiants pompeuencs i jo mateix hi hem participat directament.

Espero que vingueu. Sinó, parlarem amb la màfia.

DIMARTS 19 de febrer 19h - Auditori UPF Rambla

El Polònia no es fa a tv3. Es fa al Poblenou, en una nau industrial del carrer Doctor Trueta.

Allà hi ha força gent cabrejada, que crida i que s'estressa. Són els de darrere de les càmeres, que treballen molt. Deu ser això.

Quan hi ha estudiants en pràctiques pel mig encara s'estressen més. I passen coses incongruents, com que els donin permís per gravar mentre van dient que no, que no es pot gravar res. S'han begut l'enteniment.

I passa que els estudiants, efectivament, graven. A què es pensaven que venien, a fer entrepans de xoriço? I els practicants, educadament, demanen als artistes -als de davant de les càmeres- que els facin quatre numerets.

I els estressats s'estressen. I demanen 'amablement' als estudiants que se'n tornin per on havien vingut.

Quina llàstima, però adéu.

Campanya pro-3 de Manacor

La cosa va ser interessant. I ara vinc amb una impressió meva molt particular que, ni molt menys, defineix el global.

La dicotomia Jaume Masdeu periodista vs. Jaume Masdeu empresari. Perquè quan anava desgranant el sí i el no del periodisme, jo que me l'escoltava, havia d'anar discernint a cada minut si el que parlava era el periodista o l'empresari. Pot semblar cosa de poca importància, però és que una cosa i l'altra són molt diferents. Perquè cada vegada que parlava com a empresari, jo li intuïa que, d'entre els llavis, apuntaven uns incisius que s'anaven esmolant dissimuladament.

Històric

Ara ja ni hi pensava, però resulta que el meu primer stand up és aquest. Una tele històrica. A partir d'aquí, la meva carrera va de baixada. Estrepitosa.

Carambola estúpida

Com a nota al marge.
(Una cosa molt desagradable és que el Mister es dediqui a boicotejar el meu consiensudo comentari crític "el curs no és prou crític". Ara resulta que a més d'anar a Btv, ens porta un convidat. I encara tindrà l'esma de -posem un cas a l'atzar- fer una jornada de reflexió anomenada -m'ho invento- 'La televisió que tenim' o 'El futur de la televisió', previst pel -també m'ho trec de la màniga- 14 de febrer.

Vaja, que si en Teo s'hagués llegit el planning del curs s'estalviaria de fer el xixarel·lo.)

L'home del temps

Sabeu que sóc home de gags fàcils, i ara no me'n podia estar. En l'últim telenotícies UPF he fet d'home del temps. En sentit estricte. Ara que ho he dit estic més tranquil.

Després de la tempesta del migdia, amb corre-cuites per enllestir la peça del Raval, van obrir-se clarianes a mitja tarda. Ja amb el cul a taula, 'el ínclito, el maravilloso, el de los dedos vertiginosos' va fer-se amb una escaleta, va fer una rudimentària suma dels temps i va començar a fer pràctiques amb aquest instrument que se'n diu cronòmetre. Tot i que el mecanisme és d'una complexitat pasmosa -ho sabeu-, l'home del temps -en Teo, jo- ràpidament va entendre el funcionament de la cosa: botó dret, dispara! botó dret, para! botó esquerre, repara!

La borrasca va arribar de la caverna. Una massa de núvols en forma d'errors en la codificació del temps -en el Time Code, pels modernillus- va cobrir la zona occidental de la taula de realització, on seia aquest humil home del temps. A veure si us entereu ENG's, que al Time Code de l'escaleta s'ha d'especificar el temps de la peça en sentit estricte! No val posar el temps que dura la peça amb els, posem per cas, 15 segons de cua inclosos. Perquè aleshores no se sap quan s'ha de tallar realment la peça. Capito?

Però siguem directes i donem noms i cognoms. D'entre els ENG que la van cagar amb el Time Code -van incloure la cua-, s'hi compta l'ENG Raül Calàbria. Pallús!

Fora d'això, em va desagradar que SOS Racisme, per accedir a fer l'entrevista, exigís que l'informatiu estigués ple de negres. A més a més devien també imposar que el presentador fos marroquí, amb aquella tonalitat de pell tan particular. Ara també m'he quedat tranquil. Estic molt tranquil, avui.

Quan la vida s'adapta a la tele. Sempre.

BTV

Tots la coneixem. Albert Camus deia que l'estupidesa humana sempre insisteix, i la llei de Murphy, una vegada més, torna. Cal només un dia (un), perquè un post es torni (aproximadament) inútil.

Deia ahir que trobava a faltar una mica de pausa i reflexió al taller de tele, un apropament crític al mitjà televisiu. Veure tele, a banda de fer-la. I, patapam, va i avui ens porten a veure Btv. El cas és que em podria haver estalviat (l'aproximat) ridícul, perquè resulta que ja estàvem avisats de feia dies, però com què no acostumo a contradir Camus, no ho recordava.

redacció de Btv

La cosa maca és que hi hem anat fora de la colla de cincs per cents que conformen el curs. (Del taller d'avui dijous, només diré Visca la planificació, visca). Més enllà d'això ha estat interessant comprovar que la redacció està prou neta i que les presentadores són, per ser exigus, tirant a maques. Contractar una presentadora pretesament lletja seria una gran passa per a la humanitat.

En la visita ens han parlat del Diari de Barcelona, aquesta capçalera que fa pudor de llibre vell i que ara resulta que és una cosa moderníssima. M'ha semblat sensacional que des d'un mitjà pagat amb l'erari públic s'insisteixi en la innovació i els nous formats. En definitiva, que s'inverteixi en risc, encara que les audiències, al final, anem a parar en ramat als mateixos programes i canals de sempre.

Una aurèola corona el Míster. És, doncs, un il·luminat?

Per acabar hem pogut seguir en directe l'emissió de l'Infonit de Btv. Des de la sala de realització es pot comprovar que la cosa és tan mecànica com la cadena de muntatge d'una fàbrica d'intermitents per a cotxes. Vaja, que ara que les càmeres ja són robòtiques, tècnics de so, realitzadors i operadors variats ja es poden posar a tremolar. La que xerra també, tenint en compte que ja hi ha qui experimenta amb presentadors i locutors virtuals. En un tres i no res apareixerà el redactor automàtic -mireu si se'n reien del porter automàtic, en el seu moment-.



En fi, jo segueixo en la meva línia apocalíptica. És un truc, una estratègia. Pintant-ho tot tan lleig, cada nou dia no pot deixar de ser més maco. És un optimisme gore.

Aquests dies estem fent proves de locució i càmera. El sistema és l'habitual de la Pompeu: immersió total. Sense saber-ne gens, ens posem davant d'un micro, una càmera o una pàgina buida i, au, tira milles. Després ens diran què fem malament.

Sóc dels que defensa aquest sistema. Aprendre a còpia d'hòsties, que en diríem. Malgrat tot no s'hauria d'oblidar que som a la Universitat, segurament un dels pocs espais en el qual encara es pot invertir cert temps en la reflexió, l'anàlisi i la crítica. S'hauria de defensar a ultrança aquest caràcter.

Per això, al taller de tele trobo a faltar algun moment de pausa per a fer una anàlisi sossegada del panorama televisiu actual. Que els alumnes puguin debatre, dir què pensen. Perquè el professor faci de guia en aquest intent de visió critica, perquè aporti exemples de propostes innovadores que s'estan fent a tal o qual país. Per analitzar els tics d'aquest presentador que ho fa tan malament o per il·luminar-nos amb aquell bon comunicador que diu les coses clares.


L'aprovem?

La idea seria que, a banda d'aprendre a ser picapedrers, també ens féssim una idea global de què és, com funciona i en quina direcció va aquest mitjà totalitzant que és la televisió. És clar que llavors no seria un taller en el sentit estricte i ens caldrien una bona dotzena de '5 per cents' extra.

Gent de mal fiar

Avui volíem parlar amb el fill d'un presumpte bon home. Hem anat a la pastisseria del carrer Hospital número 95, a trobar-lo. Però el fill d'aquest presumpte bon home no ha volgut parlar amb nosaltres, presumptes periodistes. Deia estar derrotat, que no en volia saber res més de les càmeres.

Anem a pams:

1.L'home de la fotografia superior és un presumpte terrorista. Un home que fa dècades que és a Barcelona i que hi treballa legalment. Fins ara era un jubilat més. Ara és a l'Audiència Nacional de Madrid a l'espera que se'l jutgi pels crims dels quals se l'acusa. És el presumpte bon pare d'un pastisser.

2. Hi ha una cosa que se'n diu presumpció d'innocència.

3. Aquests homes de la cara coberta que envolten el presumpte treballador legal (i per tant contribuent i la resta d'adjectius entesos com a respectables) no són terroristes, i malgrat tot van amb la cara tapada i estan cometent una acció d'una baixesa moral i ètica reprovable. Emmanillen un home i el passegen, a cara descoberta, per davant de tots els seus veïns (que presumptament l'han respectat els 30 anys que ha treballat per aixecar -també- aquest país) i davant totes les càmeres del món, que compulsivament l'aniran bandejant per tot arreu.

Em pensava que els judicis es feien als jutjats.

Aquesta segona fotografia correspon al número 19 del carrer de la Cera, on aquest cap de setmana ha estat detingut un altre sospitós terrorista.

A escasses dues passes hi ha un bar (es pot apreciar a l'extrem esquerre de la foto), regentat per un home d'una rectitud i d'una coherència absoluta. "Podríem parlar del que ha passat?" -li diu el periodista-. "No, no vull parlar del tema, i molt menys amb periodistes"-que li contesta el barman amb sinceritat-.

Alguna cosa s'estarà fent malament, perquè frases d'aquesta mena estiguin tan esteses i, per nostra vergonya, siguin tan assenyades i comprensibles.

ES BUSCA

Heus aquí el cos del delicte. El suspecte en qüestió es diu DVCAM, fill de Sony i de la Infortunia, un calamitós objecte que té per mania peremptòria fallar, fondre's, esfilagassar-se o fer un pet com un aglà en el pitjor dels moments. [Buenu] Direm que la cinta es va escatxarrar (variant col·loquial de TRENCAR [s. XII; d'origen preromà, d'una base *trenko, íd., potser indoeuropea i potser també cèlt]), quan aquest fantàstic equip d'ENG format per Montse Rosell i Raül Calàbria (duet que defuig de polèmiques absurdes, o, perquè no dir-ho, d'absurdes sense les polèmiques), es disposava a gravar el tema del dia per l'Informatiu 2 UPF.

Direm també que, en aquests casos, el boli Bic no és tan eficient com en el cas de les cintes d'àudio, però [buenu] que amb molt d'esforç ens en vam sortir.

Per tant, si veieu l'objecte sospitós... MATEU-LO!

Retrat robot

El Teo se sent realitzat

Caramba! Heu vist el rellotge? Fem tard!
Comencem, doncs, la bitàcola. (Aquest símil mariner vindrà molt al cas si al final naufraguem -així, en el simpàtic plural majestàtic-).

Del que es tracta en aquest bloc és de veure què fa en Teo a escola, en aquest centre -no se sap si de primària, secundària o terciària- que és la Pompeu i on s'ensenya, entre d'altres coses, a fer tele. Això de Teo, pels pocs llegits, és una metàfora, una cabriola, un recurs barat per parlar de mi mateix i fer veure que em fa vergonya parlar de mi mateix. En tot cas, amb les pistes que ja he donat i amb les regles bàsiques de la morfologia i la gramàtica, ja es pot entendre el nom del bloc: 'el Teo fa tele'.

Una vegada perdut el temps en circumloquis estúpids, entrem en matèria. La Divina Providència ha tingut l'ocurrència d'encomanar a en Teo la feina de realitzador pel primer informatiu d'UPF Televisió. Els primers rumors apunten que el suspecte va tenir un atac de pànic i volia marxar a una illa remota. Però són només rumors, perquè resulta que en Teo sap perfectament que la feina no es fa sola. El primer pas ha estat fixar-se molt en què fa la competència directa, és a dir Tv3, Tve, Cuatro, Telecinco i Antònia3. Un cop comprovat que, formalment, els noticiaris televisius d'avui en dia són terra de Xauxa, hem tirat pel dret. Visca el classicisme.