Aquests dies estem fent proves de locució i càmera. El sistema és l'habitual de la Pompeu: immersió total. Sense saber-ne gens, ens posem davant d'un micro, una càmera o una pàgina buida i, au, tira milles. Després ens diran què fem malament.

Sóc dels que defensa aquest sistema. Aprendre a còpia d'hòsties, que en diríem. Malgrat tot no s'hauria d'oblidar que som a la Universitat, segurament un dels pocs espais en el qual encara es pot invertir cert temps en la reflexió, l'anàlisi i la crítica. S'hauria de defensar a ultrança aquest caràcter.

Per això, al taller de tele trobo a faltar algun moment de pausa per a fer una anàlisi sossegada del panorama televisiu actual. Que els alumnes puguin debatre, dir què pensen. Perquè el professor faci de guia en aquest intent de visió critica, perquè aporti exemples de propostes innovadores que s'estan fent a tal o qual país. Per analitzar els tics d'aquest presentador que ho fa tan malament o per il·luminar-nos amb aquell bon comunicador que diu les coses clares.


L'aprovem?

La idea seria que, a banda d'aprendre a ser picapedrers, també ens féssim una idea global de què és, com funciona i en quina direcció va aquest mitjà totalitzant que és la televisió. És clar que llavors no seria un taller en el sentit estricte i ens caldrien una bona dotzena de '5 per cents' extra.