Carambola estúpida

Com a nota al marge.
(Una cosa molt desagradable és que el Mister es dediqui a boicotejar el meu consiensudo comentari crític "el curs no és prou crític". Ara resulta que a més d'anar a Btv, ens porta un convidat. I encara tindrà l'esma de -posem un cas a l'atzar- fer una jornada de reflexió anomenada -m'ho invento- 'La televisió que tenim' o 'El futur de la televisió', previst pel -també m'ho trec de la màniga- 14 de febrer.

Vaja, que si en Teo s'hagués llegit el planning del curs s'estalviaria de fer el xixarel·lo.)

L'home del temps

Sabeu que sóc home de gags fàcils, i ara no me'n podia estar. En l'últim telenotícies UPF he fet d'home del temps. En sentit estricte. Ara que ho he dit estic més tranquil.

Després de la tempesta del migdia, amb corre-cuites per enllestir la peça del Raval, van obrir-se clarianes a mitja tarda. Ja amb el cul a taula, 'el ínclito, el maravilloso, el de los dedos vertiginosos' va fer-se amb una escaleta, va fer una rudimentària suma dels temps i va començar a fer pràctiques amb aquest instrument que se'n diu cronòmetre. Tot i que el mecanisme és d'una complexitat pasmosa -ho sabeu-, l'home del temps -en Teo, jo- ràpidament va entendre el funcionament de la cosa: botó dret, dispara! botó dret, para! botó esquerre, repara!

La borrasca va arribar de la caverna. Una massa de núvols en forma d'errors en la codificació del temps -en el Time Code, pels modernillus- va cobrir la zona occidental de la taula de realització, on seia aquest humil home del temps. A veure si us entereu ENG's, que al Time Code de l'escaleta s'ha d'especificar el temps de la peça en sentit estricte! No val posar el temps que dura la peça amb els, posem per cas, 15 segons de cua inclosos. Perquè aleshores no se sap quan s'ha de tallar realment la peça. Capito?

Però siguem directes i donem noms i cognoms. D'entre els ENG que la van cagar amb el Time Code -van incloure la cua-, s'hi compta l'ENG Raül Calàbria. Pallús!

Fora d'això, em va desagradar que SOS Racisme, per accedir a fer l'entrevista, exigís que l'informatiu estigués ple de negres. A més a més devien també imposar que el presentador fos marroquí, amb aquella tonalitat de pell tan particular. Ara també m'he quedat tranquil. Estic molt tranquil, avui.

Quan la vida s'adapta a la tele. Sempre.

BTV

Tots la coneixem. Albert Camus deia que l'estupidesa humana sempre insisteix, i la llei de Murphy, una vegada més, torna. Cal només un dia (un), perquè un post es torni (aproximadament) inútil.

Deia ahir que trobava a faltar una mica de pausa i reflexió al taller de tele, un apropament crític al mitjà televisiu. Veure tele, a banda de fer-la. I, patapam, va i avui ens porten a veure Btv. El cas és que em podria haver estalviat (l'aproximat) ridícul, perquè resulta que ja estàvem avisats de feia dies, però com què no acostumo a contradir Camus, no ho recordava.

redacció de Btv

La cosa maca és que hi hem anat fora de la colla de cincs per cents que conformen el curs. (Del taller d'avui dijous, només diré Visca la planificació, visca). Més enllà d'això ha estat interessant comprovar que la redacció està prou neta i que les presentadores són, per ser exigus, tirant a maques. Contractar una presentadora pretesament lletja seria una gran passa per a la humanitat.

En la visita ens han parlat del Diari de Barcelona, aquesta capçalera que fa pudor de llibre vell i que ara resulta que és una cosa moderníssima. M'ha semblat sensacional que des d'un mitjà pagat amb l'erari públic s'insisteixi en la innovació i els nous formats. En definitiva, que s'inverteixi en risc, encara que les audiències, al final, anem a parar en ramat als mateixos programes i canals de sempre.

Una aurèola corona el Míster. És, doncs, un il·luminat?

Per acabar hem pogut seguir en directe l'emissió de l'Infonit de Btv. Des de la sala de realització es pot comprovar que la cosa és tan mecànica com la cadena de muntatge d'una fàbrica d'intermitents per a cotxes. Vaja, que ara que les càmeres ja són robòtiques, tècnics de so, realitzadors i operadors variats ja es poden posar a tremolar. La que xerra també, tenint en compte que ja hi ha qui experimenta amb presentadors i locutors virtuals. En un tres i no res apareixerà el redactor automàtic -mireu si se'n reien del porter automàtic, en el seu moment-.



En fi, jo segueixo en la meva línia apocalíptica. És un truc, una estratègia. Pintant-ho tot tan lleig, cada nou dia no pot deixar de ser més maco. És un optimisme gore.

Aquests dies estem fent proves de locució i càmera. El sistema és l'habitual de la Pompeu: immersió total. Sense saber-ne gens, ens posem davant d'un micro, una càmera o una pàgina buida i, au, tira milles. Després ens diran què fem malament.

Sóc dels que defensa aquest sistema. Aprendre a còpia d'hòsties, que en diríem. Malgrat tot no s'hauria d'oblidar que som a la Universitat, segurament un dels pocs espais en el qual encara es pot invertir cert temps en la reflexió, l'anàlisi i la crítica. S'hauria de defensar a ultrança aquest caràcter.

Per això, al taller de tele trobo a faltar algun moment de pausa per a fer una anàlisi sossegada del panorama televisiu actual. Que els alumnes puguin debatre, dir què pensen. Perquè el professor faci de guia en aquest intent de visió critica, perquè aporti exemples de propostes innovadores que s'estan fent a tal o qual país. Per analitzar els tics d'aquest presentador que ho fa tan malament o per il·luminar-nos amb aquell bon comunicador que diu les coses clares.


L'aprovem?

La idea seria que, a banda d'aprendre a ser picapedrers, també ens féssim una idea global de què és, com funciona i en quina direcció va aquest mitjà totalitzant que és la televisió. És clar que llavors no seria un taller en el sentit estricte i ens caldrien una bona dotzena de '5 per cents' extra.

Gent de mal fiar

Avui volíem parlar amb el fill d'un presumpte bon home. Hem anat a la pastisseria del carrer Hospital número 95, a trobar-lo. Però el fill d'aquest presumpte bon home no ha volgut parlar amb nosaltres, presumptes periodistes. Deia estar derrotat, que no en volia saber res més de les càmeres.

Anem a pams:

1.L'home de la fotografia superior és un presumpte terrorista. Un home que fa dècades que és a Barcelona i que hi treballa legalment. Fins ara era un jubilat més. Ara és a l'Audiència Nacional de Madrid a l'espera que se'l jutgi pels crims dels quals se l'acusa. És el presumpte bon pare d'un pastisser.

2. Hi ha una cosa que se'n diu presumpció d'innocència.

3. Aquests homes de la cara coberta que envolten el presumpte treballador legal (i per tant contribuent i la resta d'adjectius entesos com a respectables) no són terroristes, i malgrat tot van amb la cara tapada i estan cometent una acció d'una baixesa moral i ètica reprovable. Emmanillen un home i el passegen, a cara descoberta, per davant de tots els seus veïns (que presumptament l'han respectat els 30 anys que ha treballat per aixecar -també- aquest país) i davant totes les càmeres del món, que compulsivament l'aniran bandejant per tot arreu.

Em pensava que els judicis es feien als jutjats.

Aquesta segona fotografia correspon al número 19 del carrer de la Cera, on aquest cap de setmana ha estat detingut un altre sospitós terrorista.

A escasses dues passes hi ha un bar (es pot apreciar a l'extrem esquerre de la foto), regentat per un home d'una rectitud i d'una coherència absoluta. "Podríem parlar del que ha passat?" -li diu el periodista-. "No, no vull parlar del tema, i molt menys amb periodistes"-que li contesta el barman amb sinceritat-.

Alguna cosa s'estarà fent malament, perquè frases d'aquesta mena estiguin tan esteses i, per nostra vergonya, siguin tan assenyades i comprensibles.

ES BUSCA

Heus aquí el cos del delicte. El suspecte en qüestió es diu DVCAM, fill de Sony i de la Infortunia, un calamitós objecte que té per mania peremptòria fallar, fondre's, esfilagassar-se o fer un pet com un aglà en el pitjor dels moments. [Buenu] Direm que la cinta es va escatxarrar (variant col·loquial de TRENCAR [s. XII; d'origen preromà, d'una base *trenko, íd., potser indoeuropea i potser també cèlt]), quan aquest fantàstic equip d'ENG format per Montse Rosell i Raül Calàbria (duet que defuig de polèmiques absurdes, o, perquè no dir-ho, d'absurdes sense les polèmiques), es disposava a gravar el tema del dia per l'Informatiu 2 UPF.

Direm també que, en aquests casos, el boli Bic no és tan eficient com en el cas de les cintes d'àudio, però [buenu] que amb molt d'esforç ens en vam sortir.

Per tant, si veieu l'objecte sospitós... MATEU-LO!

Retrat robot

El Teo se sent realitzat

Caramba! Heu vist el rellotge? Fem tard!
Comencem, doncs, la bitàcola. (Aquest símil mariner vindrà molt al cas si al final naufraguem -així, en el simpàtic plural majestàtic-).

Del que es tracta en aquest bloc és de veure què fa en Teo a escola, en aquest centre -no se sap si de primària, secundària o terciària- que és la Pompeu i on s'ensenya, entre d'altres coses, a fer tele. Això de Teo, pels pocs llegits, és una metàfora, una cabriola, un recurs barat per parlar de mi mateix i fer veure que em fa vergonya parlar de mi mateix. En tot cas, amb les pistes que ja he donat i amb les regles bàsiques de la morfologia i la gramàtica, ja es pot entendre el nom del bloc: 'el Teo fa tele'.

Una vegada perdut el temps en circumloquis estúpids, entrem en matèria. La Divina Providència ha tingut l'ocurrència d'encomanar a en Teo la feina de realitzador pel primer informatiu d'UPF Televisió. Els primers rumors apunten que el suspecte va tenir un atac de pànic i volia marxar a una illa remota. Però són només rumors, perquè resulta que en Teo sap perfectament que la feina no es fa sola. El primer pas ha estat fixar-se molt en què fa la competència directa, és a dir Tv3, Tve, Cuatro, Telecinco i Antònia3. Un cop comprovat que, formalment, els noticiaris televisius d'avui en dia són terra de Xauxa, hem tirat pel dret. Visca el classicisme.