Fonts d'ultratomba confirmen que dos elegant men pasturaven ahir per paisatges mortuoris. N'hi havia un que feia murritus, l'altre, directament, feia cagar de por. L'un passava la gorra, fent el gorra, l'altre s'exhumava del fons de les entranyes unes riallades de psicòpata.
Aquest és un dels típics i tòpics vídeos de caigudes variades. Pot semblar més o menys divertit. El més interessant, però, és això de la càmera lenta. Un recurs artificial, molt televisiu, que aconsegueix augmentar l'impacte visual i emocional.
Jo que me'l mirava, anava pensant que, vist d'aquesta manera -amb l'anomenat slow motion-, les caigudes son tremendament més divertides. I també recordava aquest geni del cine, que es diu Wes Anderson, i que pateix una meravellosa obsessió per la càmera lenta. Els que alguna vegada hagueu (ad)mirat una de les seves pelis, sabeu de què parlo.
Ara constatareu fins on arriba la meva malaltia. Però és que no em puc estar de parlar d'un personatge mític: David Santos. És una mena d'ens immaterial, fantasmagòric, però que palpita, pul·lula pels racons del nostre taller de tele. I el bon amic David Santos no s'ha pogut estar de deixar uns comentaris en alguns blocs. El Marcos, la Meléndez i la Vega, a més d'en Teo, han estat els privilegiats destinataris de les felicitacions de tan sospitós personatge.
I vosaltres, el mataríeu?
És senzillament espectacular. Des de ja, pàgina de capçalera.
Un disseny de chapeau. Un contenidor dels millors vídeos de la xarxa. Una selecció personal.
Pelis, documentals, música i notícies. Tot amb una qualitat corprenedora.
Ara em sap greu haver de recórrer al youtube per parlar d'aquesta joia.
Tingueu en compte, amics del taller de tele, que vaig batallar cual jabato poseído perquè l'estrena del documental Los López no caigués ni en dilluns ni en dijous -dates màgiques-. Perquè això volia dir que els meus estimats companys -vosaltres- no podríeu haver assistit a un moment molt important de la microhistòria del més micro dels països d'Amèrica, El Salvador. Per primera vegada al món (fora d'El Salvador) es veurà el documental 'Los López, la lucha contra la dictadura de El Salvador (1970-1991)'. Tres exestudiants pompeuencs i jo mateix hi hem participat directament.
Espero que vingueu. Sinó, parlarem amb la màfia. DIMARTS 19 de febrer 19h - Auditori UPF Rambla
diumenge, 10 de febrer del 2008
El Polònia no es fa a tv3. Es fa al Poblenou, en una nau industrial del carrer Doctor Trueta.
Allà hi ha força gent cabrejada, que crida i que s'estressa. Són els de darrere de les càmeres, que treballen molt. Deu ser això.
Quan hi ha estudiants en pràctiques pel mig encara s'estressen més. I passen coses incongruents, com que els donin permís per gravar mentre van dient que no, que no es pot gravar res. S'han begut l'enteniment.
I passa que els estudiants, efectivament, graven. A què es pensaven que venien, a fer entrepans de xoriço? I els practicants, educadament, demanen als artistes -als de davant de les càmeres- que els facin quatre numerets.
I els estressats s'estressen. I demanen 'amablement' als estudiants que se'n tornin per on havien vingut.
La cosa va ser interessant. I ara vinc amb una impressió meva molt particular que, ni molt menys, defineix el global.
La dicotomia Jaume Masdeu periodista vs. Jaume Masdeu empresari. Perquè quan anava desgranant el sí i el no del periodisme, jo que me l'escoltava, havia d'anar discernint a cada minut si el que parlava era el periodista o l'empresari. Pot semblar cosa de poca importància, però és que una cosa i l'altra són molt diferents. Perquè cada vegada que parlava com a empresari, jo li intuïa que, d'entre els llavis, apuntaven uns incisius que s'anaven esmolant dissimuladament.
Ara ja ni hi pensava, però resulta que el meu primer stand up és aquest. Una tele històrica. A partir d'aquí, la meva carrera va de baixada. Estrepitosa.
